viernes, 25 de julio de 2008

La batalla pel centre



Tot és a punt. Els protagonistes ja són sobre el terreny i es preparen per la gran disputa. Els lluitadors, enfundats sota les sigles dels seus corresponents partits, buscaran aferrissadament fer fora del cercle al seu adversari, o el que és el mateix, ocupar el centre.

El centre s’ha convertit en els últims temps en una espècie de Sant Grial per a la política tant catalana com espanyola. Una espècie de pedra filosofal que farà d’aquell qui el sàpiga controlar poc menys que invencible.

Entre els lluitadors, un veterà en aquestes lluites, el Partit Popular carreteja gairebé des del seu naixement un llast insuportable que el lliga a la dreta més extrema, la dels que el 20 de novembre del 1975 a les 5:20 de la matinada, ploraven. Els intents dels populars per desempallegar-se d’aquest excedent a estribord ha portat en més d’una ocasió a promoure un cop de timó cap al centre. L’últim i més evident, perpetrat per Mariano Rajoy després de la derrota electoral del passat 9 de març. En definitiva, un PP que arriba a la batalla amb plena convicció en les seves possibilitats.

A l’altre banda del tatami un PSC que arriba a l’encontre inesperadament reforçat per que sembla ser un incipient esperit de rebel·lió envers el PSOE. Els socialistes catalans van presentar la seva candidatura a aquesta disputa pel centre en el congrés celebrat a Barcelona el passat cap de setmana. Al Palau de Congressos Barcelona (seu on el cap de setmana anterior s’havia cel·lebrat el congrés de Convergència)Montilla i els seus van voler presentar el PSC com la força que pot aglutinar més sensibilitats a Catalunya. Curiós posicionament buscant la indefinició del centre, tenint en compte que no fa pas gaire temps, alguns es vantaven de garantir un “govern d’esquerres”.

L’altre representat que queda a la tarima per intentar esgarrapar un lloc al tant anhelat centre és Convergència, potser el partit amb més tradició i vocació de centre de tots els que formen el panorama estatal. Seva es la tesi pujoliana del “pal de paller” i de les seves entranyes en va sortir l’únic intent més o menys reeixit (tot i el fracàs estrepitós final) de crear un partit de “centre” liderat per Miquel Roca. CDC, per segona legislatura consecutiva a l’oposició, sembla decidit a afrontar aquesta lluita encaramada de nou al seu “pal de paller”.

Així doncs la batalla està a punt de iniciar-se, els lluitadors ja han escampat la sal per sobre el cercle per fer marxar els mals auguris i ara, només queda competir per intentar ser aquell que es mantingui al centre de la circumferència, inamovible. Però ja se sap, que en la política, com en el sumo, a vegades més que esmorteir els atacs del rival, el més difícil és mantenir l’equilibri. La més mínima relliscada et pot deixar fora del cercle.

domingo, 13 de julio de 2008

L'harakiri de Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio s’està suïcidant. Lentament, amb precisió, la direcció de l’emissora pública catalana es va enfonsant una mica més l’espasa enmig del ventre. No hi ha crits, ni exabruptes, la mort és lenta i silenciosa, com la del samurai que decideix posar fi a la seva vida abans de ser derrotat, abans de ser deshonrat. Es dóna mort. El problema però, es que l’emissora pública catalana està perdent l’honor pel camí i a més, sembla que una espècie de poder diví (pot ser en forma de pressions governamentals) l’empeny a apretar-se l’espasa cada cop amb més força, obritnt-se camí, travessant la pell i establint les primeres pressions sobre els budells.

El febrer passat, la direcció decidia prescindir de Toni Arbonés i es carregava els viatgers de la gran Anaconda, un dels programes amb un públic més fidelitzat de l’emissora. I ho van fer amb subtilesa, primer canviant l’horari i l’estètica del programa amb motius singulars, per després, provocar la dimissió d’Arbonés. Abans, Toni Clapés i el seu equip també van fer maletes per desacord amb les propostes que la direcció tenia sobre el programa i van creuar la Diagonal per instal·lar-se als estudis de Rac1. Catalunya Ràdio prosseguia doncs amb l’harakiri lent i calculat, obrint-se pas a través del seu propi estómac, remenant per no deixar-hi res viu.

Ara però, el samurai s’ha descontrolat, i l’espasa ha anat a petar contra un organ vital. Res de suïcidis elegants, amb la renúncia d’Antoni Bassas a seguir dirigint els Matins, Catalunya Ràdio es talla el cap directament. Sota quina coherència et càrregues el teu espai principal? La direcció volia modificar-lo, “per evitar la pèrdua constant d’audiència que estava patint el programa”, s’ha atrevit a dir en els últims dies el director de la CCMA, Albert Sáez. Curiosa costum de l’ésser humà voler tocar allò que funciona. Catalunya Ràdio fa un pas més cap a l’autodestrucció (contemplada impassiblement per Sáez, Sarsanedas, Cullell i altres amics de la “crosta”) mentre des de l’altra banda de la Diagonal, s’ho miren incrèduls, sabedors que, incomprensiblement, se’ls entrega un regal enorme en forma d’onades d’audiència.




jueves, 3 de julio de 2008

La deserción de los fieles




El otro día esperaba mi turno para canjear como cada mañana mi euro por un ejemplar de la prensa y asistí involuntariamente a una confesión. Si, confesión. En los quioscos de barrio, a menudo se crea un vínculo entre quiosquero y cliente que va mucho más allá de la mera transacción. El quiosco puede ser el lugar que esconde pequeños tesoros en formato de diminuto cromo de Panini, más tarde provoca despertares onanísticos, e incluso nos acaba llevando a la creación de la ideología cafetera. El otro día, el quiosco se convirtió también en lugar de deserciones. Si, el quiosco pasó a ser un lugar impregnado con el más seco aroma del desertor. No de un desertor cualquiera, sino del que hasta el momento, siempre había sido el más fiel. De desertores el mundo está lleno. Antes, desertar se limitaba a renunciar (con pretextos de todo tipo) al calen bayoneta, firmes y ar!, con el pasodel tiempo el ejército fue perdiendo peso, y uno desertaba de muchas otras cosas. A lo largo de una carrera universitaria muchos son los que desertan a medio camino, renunciando al objetivo marcado al principio y dejando a un lado los ideales (más o menos sólidos) que hasta allí les llevaron. Las aficiones de clubes deportivos suelen estar plagadas de desertores también, sobre todo cuando los éxitos i la miel del triunfo brillan por su ausencia. Incluso Ronaldinho parece haber desertado de si mismo y aparece convertido en una mala caricatura del jugador que un día fue.

Dejar de luchar por un objetivo, renunciar a un ideal, corre el peligro de ser relacionado con la cobardía rápidamente. Puede ser. Pero no ha lugar a la cobardía cuando los que desertan son los más fieles. Aquellos que lo han dado todo, que han luchado, han depositado su plena confianza y que han perseguido su ideal, apoyado a su equipo, a su proyecto, hasta el final. Son aquellos con los que sólo pueden las grandes catástrofes, como los años más oscuros del nuñismo o la caída en picado del ídolo más querido

Pues el otro día, mientras aguardaba mi turno en el quiosco, un hombre delante de mí, en un acto de respeto a si mismo, desertó. Entrego su cupón de suscritor de El Periódico, recogió su ejemplar, lo blandió en dos movimientos lentos en el aire y, resignado, le confesó a la quiosquera, “este año es el último, no pienso renovar la suscripción nunca más. Hay días que ya ni vengo a buscarlo, creo que se están dejando llevar por el sensacionalismo y dejando de lado el trabajo periodístico.”

Y cabizbajo, se giró y se fue.

Le contemple alejarse, llevando entre sus brazos una portada en blanco, con una receta de cierto cocinero polémico a toda página, como si nada más hubiese sucedido en el mundo.

¡Ay! Cuanta tristeza, que no cobardía, hay en las deserciones cuando los que desertan son los más fieles.