Cap on mira el Parlament?

Un cop amainat el temporal que va originar la notícia (convenientment filtrada) publicada per el diari ABC sobre els "retocs" en el cotxe del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, m’agradaria comentar algunes coses.
No és just el linxament al qual ha estat sotmès Benach durant la darrera setmana, de la mateixa manera que no ho és la manca de solidaritat amb el President del Parlament que ha mostrat la resta de la classe política catalana.

Durant aquests sis dies Benach només ha rebut -a banda de les acusacions d’un Saura ferit que ha vist l’oportunitat de tornar part de les crítiques rebudes després del pacte de Vilanova i l’afer Companys- silenci i indiferència.
Un silenci que prové d’aquells qui se saben també responsables i miren cap un altra banda abans de reconèixer també el seu error. És cert que és el cotxe de Benach el que ha estat enganxat in fraganti sortint del taller, però no ho és menys que la partida econòmica per gestionar aquesta despesa va ser aprovada pel Parlament. De la mateixa manera que és cert que gràcies, en part, a Ernest Benach, s’ha aconseguit estalviar 5 milions d’euros del pressupost i que, en comparació, 9.000 euros en tunning no són gairebé res.

Però el problema recau en què aquests 9.000 euros no són ni de bon tros les úniques despeses completament innecessàries que es recullen en els pressupostos, i que d’eliminar-se, representarien un estalvi molt superior als 5 milions d’euros que han aconseguit estalviar actualment.
És per això, per què són conscients que el cost del cotxe de Benach és només la punta de l’iceberg, que des del Parlament es calla, i es mira cap a una altra banda.

Depressió post-Rudy

Qui més qui menys ha tingut un amic que ho ha passat malament en acabar una relació. Per tant, qui més qui menys es conscient de la metamorfosi que pateix un individu quan se li escapa allò a que s’havia aferrat amb totes les seves forces. Apatia, desconfiança, melancolia, són només alguns dels estats més representatius pels quals un ha de passar quan es troba en una situació així.

Dimecres debutava la nova Penya (post Rudy) a l’Olímpic davant de la seva afició, i Badalona va semblar durant molts moments una reunió de 6.000 amics que havien estat abandonats simultàniament per la seva parella. Rudy havia començat ja la seva nova vida a Portland, però els 6.000 aficionats que van assistir a Badalona encara havien de pair-ho. Samarretes amb el 5 (tant verd-i-negres com de Portland) omplien el Palau i tenien el mateix efecte d’aquell qui mira les fotos que es va fer amb la parella. La creença cega que res podrà millorar temps passats, l’apatia, el silenci. Un silenci en què si es parava atenció un podia arribar a descobrir-hi profunds i trencadissos sospirs.

Rudy ja no hi és, i el clima desolador de la graderia va acabar per arribar al parquet. La Penya, com aquell a qui acaben de deixar, semblava un altre. Va renunciar a tot allò que sempre l’havia caracteritzat per convertir-se en una massa grisosa. D’una tacada, la Penya havia perdut l’autoestima (Aito), la potència (Moiso) i el sentit comú (Barton), i deambulava per la pista com aquell qui, a falta de referents propers, perd el rumb estrepitosament. Contra l’Estudiantes el Joventut es va moure amb lentitud, de forma imprecisa (24 pilotes perdudes), sense idees. La Penya va ser durant mes de 30 minuts una ombra d’aquell equip intens, potent i alegre que va enlluernar la temporada passada.

Només Mallet exercia el paper de l’amic fidel, que intenta arrossegar-te fins a fora del pou. El petit base nord-americà va ser l’únic capaç d’estirar de l’equip, fins a fer-lo reaccionar. Al final, el Joventut va guanyar patint, però només patint se surt del pou. Només el temps, farà que Badalona torni a ser una festa, oblidi durant 40 minuts que té el seu gran amor a milers de km de distància i tiri endavant. Pot ser l’aparició d’una nova promesa com Ricky, podrà fer més assequible la superació del trauma post-Rudy que ara mateix assola Badalona.