viernes, 28 de noviembre de 2008

Menú indigest: Universitat, Política i Bolonia



La universitat viu aquests dies en estat de convulsió i nerviosisme. Des de fa un parell de setmanes estudiants de les diferents universitats públiques catalanes han encès les torxes decidits a cremar-ho tot. Atien les flames contra Bolonia embriagats per l’enganyós sentiment heroic d’aquell qui creu que lluita en nom de la justícia. Tenen raó en alguna de les seves reivindicacions, però van cegats. Hi ha un problema en aquests moviments estudiantils, i es que sovint ells mateixos es desacrediten. Es desacrediten per què molts no saben ni sobre que es manifesten, es desacrediten per què els que si ho saben, n’exageren els problemes amb la voluntat d’arrossegar encara més gent. Es desacrediten, per què en nom de la democràcia i la llibertat impedeixen als qui no comparteixen la seva opinió la lliure acció d’accedir a classe. Es desacrediten per què permeten que un grup d’eixelebrats s’aprofiti de la seva causa per buscar la confrontació amb la policia i erigir-se així com a màrtirs de la llibertat.
On són els polítics? Fa dues setmanes que tot aquest conflicte cueja i encara no han fet un pas endavant. Passa que la política catalana i espanyola fa temps que s’ha allunyat de la universitat. No volen problemes. Desconnectar dels problemes d’aquells que han de ser el futur del país em sembla un error de dimensions estratosfèriques. Passa que tant el Govern espanyol com català saben perfectament que moltes de les crítiques que els estudiants fan a Bolonia, són responsabilitat seva. Passa que saben perfectament que Bolonia no contempla alguns dels punts amb que els estudiants són més crítics. Passa que ja els està be que les coses segueixin així. Passa que entre ells es comenten que mentre les flames es focalitzin contra Bolonia, ells podran respirar tranquils. Lamentable.
Bolonia és un projecte mal explicat i que necessita un gran debat. Però per a debatre cal que s’hi posin amb ganes totes les parts: universitat, estudiants i sobretot polítics. No és una qüestió mínima, l’educació hauria de ser un tema capital i més tenint en compte els informes negatius que any rere any acumula l’Estat espanyol. Ja n’hi ha prou que els polítics mirin cap a una altre banda i ja n’hi ha prou també que alguns s’aprofitin de la situació per passar-se una setmana de vacances i inflar-se l’ego pensant que són els nous defensors de la llibertat. Cal posar-se seriós, o se’ns indigestarà el menú.

sábado, 1 de noviembre de 2008

I la política?

Dijous passat, el periodista de LaVanguardia Enric Juliana traslladava al seu article una pregunta que temps abans l'hi havia referit un lector. "¿Interés por la política o por el movimiento de los partidos?". Em sembla una pregunta encertada i que ahir mateix, mentre fullejava els diferents diaris, va aparèixer amb tota la seva força.
Ahir les reaccions a les paraules de la reina Sofia seguien sent la notícia del dia. Cap, i us animo a que feu la comprovació, cap diari va evitar guardar un espai a la seva portada per parlar de la "polèmica" reial.
Durant més o menys pàgines, tots els diaris repassaven fragments del llibre i valoraven les posicions que uns i altres partits havien pres envers les declaracions de la reina.
En l'altre extrem s'erigia el debat sobre els pressupostos que divendres es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ahir no va merèixer ni un espai en cap diari. (Perdò, l'AVUI li va dedicar unes línies mig ocultes dins d'una altre notícia.)
Les comparacions són odioses però el tema no deixa de sorprendre'm. Sota quin criteri es dona valor a uns fets i se'ls hi treu a uns altres?
Deu ser que jo no dono a les declaracions monàrquiques la importància que pot ser mereixen, ni em sorprèn el fet que una dona de setanta anys i amb un altíssim nivell de renta tingui opinions conservarodes.
Deu ser també que exagero la rellevància d'un debat en què es debaten uns pressupostos que marcaran les polítiques de la Generalitat durant tot l'any. O pot ser es que la pregunta que el lector li feia a Juliana era massa llarga, i es podia reduïr a una simple expressió.
Als diaris els interessa realment la política?