Menú indigest: Universitat, Política i Bolonia

La universitat viu aquests dies en estat de convulsió i nerviosisme. Des de fa un parell de setmanes estudiants de les diferents universitats públiques catalanes han encès les torxes decidits a cremar-ho tot. Atien les flames contra Bolonia embriagats per l’enganyós sentiment heroic d’aquell qui creu que lluita en nom de la justícia. Tenen raó en alguna de les seves reivindicacions, però van cegats. Hi ha un problema en aquests moviments estudiantils, i es que sovint ells mateixos es desacrediten. Es desacrediten per què molts no saben ni sobre que es manifesten, es desacrediten per què els que si ho saben, n’exageren els problemes amb la voluntat d’arrossegar encara més gent. Es desacrediten, per què en nom de la democràcia i la llibertat impedeixen als qui no comparteixen la seva opinió la lliure acció d’accedir a classe. Es desacrediten per què permeten que un grup d’eixelebrats s’aprofiti de la seva causa per buscar la confrontació amb la policia i erigir-se així com a màrtirs de la llibertat.
On són els polítics? Fa dues setmanes que tot aquest conflicte cueja i encara no han fet un pas endavant. Passa que la política catalana i espanyola fa temps que s’ha allunyat de la universitat. No volen problemes. Desconnectar dels problemes d’aquells que han de ser el futur del país em sembla un error de dimensions estratosfèriques. Passa que tant el Govern espanyol com català saben perfectament que moltes de les crítiques que els estudiants fan a Bolonia, són responsabilitat seva. Passa que saben perfectament que Bolonia no contempla alguns dels punts amb que els estudiants són més crítics. Passa que ja els està be que les coses segueixin així. Passa que entre ells es comenten que mentre les flames es focalitzin contra Bolonia, ells podran respirar tranquils. Lamentable.
Bolonia és un projecte mal explicat i que necessita un gran debat. Però per a debatre cal que s’hi posin amb ganes totes les parts: universitat, estudiants i sobretot polítics. No és una qüestió mínima, l’educació hauria de ser un tema capital i més tenint en compte els informes negatius que any rere any acumula l’Estat espanyol. Ja n’hi ha prou que els polítics mirin cap a una altre banda i ja n’hi ha prou també que alguns s’aprofitin de la situació per passar-se una setmana de vacances i inflar-se l’ego pensant que són els nous defensors de la llibertat. Cal posar-se seriós, o se’ns indigestarà el menú.

I la política?

Dijous passat, el periodista de LaVanguardia Enric Juliana traslladava al seu article una pregunta que temps abans l'hi havia referit un lector. "¿Interés por la política o por el movimiento de los partidos?". Em sembla una pregunta encertada i que ahir mateix, mentre fullejava els diferents diaris, va aparèixer amb tota la seva força.
Ahir les reaccions a les paraules de la reina Sofia seguien sent la notícia del dia. Cap, i us animo a que feu la comprovació, cap diari va evitar guardar un espai a la seva portada per parlar de la "polèmica" reial.
Durant més o menys pàgines, tots els diaris repassaven fragments del llibre i valoraven les posicions que uns i altres partits havien pres envers les declaracions de la reina.
En l'altre extrem s'erigia el debat sobre els pressupostos que divendres es va celebrar al Parlament de Catalunya i que ahir no va merèixer ni un espai en cap diari. (Perdò, l'AVUI li va dedicar unes línies mig ocultes dins d'una altre notícia.)
Les comparacions són odioses però el tema no deixa de sorprendre'm. Sota quin criteri es dona valor a uns fets i se'ls hi treu a uns altres?
Deu ser que jo no dono a les declaracions monàrquiques la importància que pot ser mereixen, ni em sorprèn el fet que una dona de setanta anys i amb un altíssim nivell de renta tingui opinions conservarodes.
Deu ser també que exagero la rellevància d'un debat en què es debaten uns pressupostos que marcaran les polítiques de la Generalitat durant tot l'any. O pot ser es que la pregunta que el lector li feia a Juliana era massa llarga, i es podia reduïr a una simple expressió.
Als diaris els interessa realment la política?

Cap on mira el Parlament?

Un cop amainat el temporal que va originar la notícia (convenientment filtrada) publicada per el diari ABC sobre els "retocs" en el cotxe del President del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, m’agradaria comentar algunes coses.
No és just el linxament al qual ha estat sotmès Benach durant la darrera setmana, de la mateixa manera que no ho és la manca de solidaritat amb el President del Parlament que ha mostrat la resta de la classe política catalana.

Durant aquests sis dies Benach només ha rebut -a banda de les acusacions d’un Saura ferit que ha vist l’oportunitat de tornar part de les crítiques rebudes després del pacte de Vilanova i l’afer Companys- silenci i indiferència.
Un silenci que prové d’aquells qui se saben també responsables i miren cap un altra banda abans de reconèixer també el seu error. És cert que és el cotxe de Benach el que ha estat enganxat in fraganti sortint del taller, però no ho és menys que la partida econòmica per gestionar aquesta despesa va ser aprovada pel Parlament. De la mateixa manera que és cert que gràcies, en part, a Ernest Benach, s’ha aconseguit estalviar 5 milions d’euros del pressupost i que, en comparació, 9.000 euros en tunning no són gairebé res.

Però el problema recau en què aquests 9.000 euros no són ni de bon tros les úniques despeses completament innecessàries que es recullen en els pressupostos, i que d’eliminar-se, representarien un estalvi molt superior als 5 milions d’euros que han aconseguit estalviar actualment.
És per això, per què són conscients que el cost del cotxe de Benach és només la punta de l’iceberg, que des del Parlament es calla, i es mira cap a una altra banda.

Depressió post-Rudy

Qui més qui menys ha tingut un amic que ho ha passat malament en acabar una relació. Per tant, qui més qui menys es conscient de la metamorfosi que pateix un individu quan se li escapa allò a que s’havia aferrat amb totes les seves forces. Apatia, desconfiança, melancolia, són només alguns dels estats més representatius pels quals un ha de passar quan es troba en una situació així.

Dimecres debutava la nova Penya (post Rudy) a l’Olímpic davant de la seva afició, i Badalona va semblar durant molts moments una reunió de 6.000 amics que havien estat abandonats simultàniament per la seva parella. Rudy havia començat ja la seva nova vida a Portland, però els 6.000 aficionats que van assistir a Badalona encara havien de pair-ho. Samarretes amb el 5 (tant verd-i-negres com de Portland) omplien el Palau i tenien el mateix efecte d’aquell qui mira les fotos que es va fer amb la parella. La creença cega que res podrà millorar temps passats, l’apatia, el silenci. Un silenci en què si es parava atenció un podia arribar a descobrir-hi profunds i trencadissos sospirs.

Rudy ja no hi és, i el clima desolador de la graderia va acabar per arribar al parquet. La Penya, com aquell a qui acaben de deixar, semblava un altre. Va renunciar a tot allò que sempre l’havia caracteritzat per convertir-se en una massa grisosa. D’una tacada, la Penya havia perdut l’autoestima (Aito), la potència (Moiso) i el sentit comú (Barton), i deambulava per la pista com aquell qui, a falta de referents propers, perd el rumb estrepitosament. Contra l’Estudiantes el Joventut es va moure amb lentitud, de forma imprecisa (24 pilotes perdudes), sense idees. La Penya va ser durant mes de 30 minuts una ombra d’aquell equip intens, potent i alegre que va enlluernar la temporada passada.

Només Mallet exercia el paper de l’amic fidel, que intenta arrossegar-te fins a fora del pou. El petit base nord-americà va ser l’únic capaç d’estirar de l’equip, fins a fer-lo reaccionar. Al final, el Joventut va guanyar patint, però només patint se surt del pou. Només el temps, farà que Badalona torni a ser una festa, oblidi durant 40 minuts que té el seu gran amor a milers de km de distància i tiri endavant. Pot ser l’aparició d’una nova promesa com Ricky, podrà fer més assequible la superació del trauma post-Rudy que ara mateix assola Badalona.

Limpieza

Hoy volvió a visitarme. Viene a veces, cuando menos lo espero pero más lo necesito. Vino cargado con todas sus herramientas, y como cada vez que aparece, yo me fui. Me esparcí y me desparramé. Abandone y me dispersé sabedor de que mi presencia sólo entorpecería su trabajo. Él, en un silencio atento, examinó el recinto. Y suspiró.

Yo divagaba por las calles. Sin rumbo. Sin atención. Recorría mil baldosas sin, ni por un momento, reparar en nada de todo aquello que me rodeaba. Mientras tanto, el abría su maleta y levemente empezava a recorrer todas las estancias. De un plumazo, hizo desaparecer un puñado de nervios polvorientos. Poco después, recorrió con su fregona el suelo plagado de mugrientos recuerdos. Las distracciones, los miedos, los arranco con esmero de cada unos de los pliegues de las grises paredes. Abrió las ventanas, y un escalofrío circuló a todo tren despertándome de mi caminar despistado. Limpió cada rincón, dejando exclusivamente aquello que me fuera a ser necesario. Sólo aquello que me pudiese ayudar a permanecer en el camino, luchando por lo que siempre he querido. Derrotado, cansado de barrer cúmulos de dudas. Hastiado de fregar millones de prejuicios y temores. Satisfecho porqué una vez más había hecho bien su trabajo. Se fue. Y en el momento que cerró la puerta, mi particular recorrido nómada se desvaneció. Volví. Justo a tiempo para contemplar el espacio inmaculado, mis objetivos claramente identificados. A tiempo de observar un habitáculo del que se había borrado todo aquello innecesario. A tiempo de divisar una nota que me había dejado: No dejes que lo superfluo te impida ver el camino. Una nota clavada allí dónde fuera visible. Entre la médula espinal y el hipotálamo.

Ruleta Rusa

A las 22:30 de esta noche, la orilla del Manzanares explotará. Solo falta saber si de alegría o de rabia, si de euforia o de frustración. Esta noche juega el atleti, lo que siempre es un tiro al aire, y se juega la vida, así que o el tiro es al cielo, o se da en todo el pie. No sería la primera vez.
Lo de hoy és poco menos que una ruleta rusa. Y ahí el atleti tiene sus opciones, pues toda ruleta rusa suele deslizarse alrededor de la locura.
Quizás por eso Aguirre sorprende con la presumible titularidad de Maniche, sisi, Maniche, aquél que hace dos semanas no iba a vestir nunca más la camiseta colchonera tiene todos los números para ser de la partida en la noche más decisiva del atleti en los últimos años. Esquizofénico.
Como de locos parece que un chaval de a penas 20 años, se calze las botas casi sin bajar del avión que le trajo des de Pekín y cargue en su espalda con las ilusiones de las 50.000 gargantas que rebentarán el Calderón y de las otras miles que tragarán saliva des de sus casas.
Pero no se puede fiar todo a los hados y en el manzanares lo saben.
Dejarlo en manos de la fortuna puede ser efectivo, pero es mucho más fácil ganar si uno es consciente de sus posibilidades y las usa con estrategia.
La ruleta está a punto de comenzar, el Schalke ya ha disparado y el siguiente tiro sólo puede dar dos resultados. O el Atleti está en el bombo de la fase de grupos el viernes o suma un nuevo fracaso que debería reconocer tras el mismo pitido final. Escudarse bajo otra derrota épica sólo serviría para añadir una muesca más a una muletilla de "El Pupas" que hoy debería ser enterrada. Para siempre.

Lampistes al carrer Ferraz

Les negociacions per un nou sistema de finançament han reobert les esquerdes en les relacions entre PSC i PSOE. Després de forçar la retirada de Maragall i l'arribada de José Montilla a la presidència dels socialistes catalans, a Madrid respiraven tranquils. Poc s'esperaven que -quan encara no fa dos anys de la reedició del tripartit- a Ferraz haurien de tornar a trucar al lampista.
El detonant, la negociació per un nou sistema de finançament que arriba en plena crisi i que ha de complir amb el que es va acordar a l'Estatut ara fa dos anys.
Les primeres humitats les van detectar a Ferraz el passat 20 de juliol, quan en el transcurs del 11é Congrés del PSC Montilla va advertir a un estupefacte Zapatero que s’ho mirava des de la primera fila; “José Luís, t’estimem molt, però estimem més a Catalunya”. Tota una declaració d'intencions que pocs esperaven i que va donar el tret de sortida a un creuament de declaracions d’una duresa inusitada. Mentre alguns discutien sobre qui era el veritable propietari moral dels 25 diputats del PSC a Madrid, Castells i Solbes se les tenien per la irrisòria proposta de finançament que va presentar el ministre. A més, Montilla enduria el discurs i veia com acte seguit, María Teresa Fernández de la Vega i els barons socialistes (especialment barroers en alguns casos) l’esbroncaven per sortir-se en excés del guió.
La tensió va derivar en un intent de rebel•lió. Des de Nicaragua es va amenaçar amb la possibilitat que el PSC desoís per primera vegada les ordres de Ferraz i votés en contra dels Pressupostos Generals de l'Estat el proper mes de novembre si abans no s'arribava a un bon acord de finançament.
Les humitats de Ferraz donaven pas a les primeres vies d'aigua que afloraven des de les canonades. Era l'hora de trucar als lampistes. I des de Nicaragua i Ferraz es va començar a reduir aigua.
De la Vega, amb la inestimable i incomprensible col·laboració de Saura, va acordar la no compareixença de Zapatero davant del Congrés i una pròrroga de tres mesos per arribar a un acord. Poques hores després, Celestino Corbacho anunciava que els diputats del PSC a Madrid, votarien a favor dels pressupostos.
Ara, des de Nicaragua apareixen veus que desmenteixen al ministre de Treball. Però la sensació que queda és que els lampistes hanaconseguit dissimular les fugues d'aigua a Ferraz i el PSC, tot i voler mantenir l'incertesa fins al final, tornarà a acatar el que mani Madrid i donarà la raó a qui creu que els 25 diputats del PSC són mèrit de Zapatero.
Les humitats despareixeran, un cop més, sense desperfectes visibles sobre el parquet.

La batalla pel centre

Tot és a punt. Els protagonistes ja són sobre el terreny i es preparen per la gran disputa. Els lluitadors, enfundats sota les sigles dels seus corresponents partits, buscaran aferrissadament fer fora del cercle al seu adversari, o el que és el mateix, ocupar el centre.

El centre s’ha convertit en els últims temps en una espècie de Sant Grial per a la política tant catalana com espanyola. Una espècie de pedra filosofal que farà d’aquell qui el sàpiga controlar poc menys que invencible.

Entre els lluitadors, un veterà en aquestes lluites, el Partit Popular carreteja gairebé des del seu naixement un llast insuportable que el lliga a la dreta més extrema, la dels que el 20 de novembre del 1975 a les 5:20 de la matinada, ploraven. Els intents dels populars per desempallegar-se d’aquest excedent a estribord ha portat en més d’una ocasió a promoure un cop de timó cap al centre. L’últim i més evident, perpetrat per Mariano Rajoy després de la derrota electoral del passat 9 de març. En definitiva, un PP que arriba a la batalla amb plena convicció en les seves possibilitats.

A l’altre banda del tatami un PSC que arriba a l’encontre inesperadament reforçat per que sembla ser un incipient esperit de rebel·lió envers el PSOE. Els socialistes catalans van presentar la seva candidatura a aquesta disputa pel centre en el congrés celebrat a Barcelona el passat cap de setmana. Al Palau de Congressos Barcelona (seu on el cap de setmana anterior s’havia cel·lebrat el congrés de Convergència)Montilla i els seus van voler presentar el PSC com la força que pot aglutinar més sensibilitats a Catalunya. Curiós posicionament buscant la indefinició del centre, tenint en compte que no fa pas gaire temps, alguns es vantaven de garantir un “govern d’esquerres”.

L’altre representat que queda a la tarima per intentar esgarrapar un lloc al tant anhelat centre és Convergència, potser el partit amb més tradició i vocació de centre de tots els que formen el panorama estatal. Seva es la tesi pujoliana del “pal de paller” i de les seves entranyes en va sortir l’únic intent més o menys reeixit (tot i el fracàs estrepitós final) de crear un partit de “centre” liderat per Miquel Roca. CDC, per segona legislatura consecutiva a l’oposició, sembla decidit a afrontar aquesta lluita encaramada de nou al seu “pal de paller”.

Així doncs la batalla està a punt de iniciar-se, els lluitadors ja han escampat la sal per sobre el cercle per fer marxar els mals auguris i ara, només queda competir per intentar ser aquell que es mantingui al centre de la circumferència, inamovible. Però ja se sap, que en la política, com en el sumo, a vegades més que esmorteir els atacs del rival, el més difícil és mantenir l’equilibri. La més mínima relliscada et pot deixar fora del cercle.

L'harakiri de Catalunya Ràdio

Catalunya Ràdio s’està suïcidant. Lentament, amb precisió, la direcció de l’emissora pública catalana es va enfonsant una mica més l’espasa enmig del ventre. No hi ha crits, ni exabruptes, la mort és lenta i silenciosa, com la del samurai que decideix posar fi a la seva vida abans de ser derrotat, abans de ser deshonrat. Es dóna mort. El problema però, es que l’emissora pública catalana està perdent l’honor pel camí i a més, sembla que una espècie de poder diví (pot ser en forma de pressions governamentals) l’empeny a apretar-se l’espasa cada cop amb més força, obritnt-se camí, travessant la pell i establint les primeres pressions sobre els budells.

El febrer passat, la direcció decidia prescindir de Toni Arbonés i es carregava els viatgers de la gran Anaconda, un dels programes amb un públic més fidelitzat de l’emissora. I ho van fer amb subtilesa, primer canviant l’horari i l’estètica del programa amb motius singulars, per després, provocar la dimissió d’Arbonés. Abans, Toni Clapés i el seu equip també van fer maletes per desacord amb les propostes que la direcció tenia sobre el programa i van creuar la Diagonal per instal·lar-se als estudis de Rac1. Catalunya Ràdio prosseguia doncs amb l’harakiri lent i calculat, obrint-se pas a través del seu propi estómac, remenant per no deixar-hi res viu.

Ara però, el samurai s’ha descontrolat, i l’espasa ha anat a petar contra un organ vital. Res de suïcidis elegants, amb la renúncia d’Antoni Bassas a seguir dirigint els Matins, Catalunya Ràdio es talla el cap directament. Sota quina coherència et càrregues el teu espai principal? La direcció volia modificar-lo, “per evitar la pèrdua constant d’audiència que estava patint el programa”, s’ha atrevit a dir en els últims dies el director de la CCMA, Albert Sáez. Curiosa costum de l’ésser humà voler tocar allò que funciona. Catalunya Ràdio fa un pas més cap a l’autodestrucció (contemplada impassiblement per Sáez, Sarsanedas, Cullell i altres amics de la “crosta”) mentre des de l’altra banda de la Diagonal, s’ho miren incrèduls, sabedors que, incomprensiblement, se’ls entrega un regal enorme en forma d’onades d’audiència.

La deserción de los fieles

El otro día esperaba mi turno para canjear como cada mañana mi euro por un ejemplar de la prensa y asistí involuntariamente a una confesión. Si, confesión. En los quioscos de barrio, a menudo se crea un vínculo entre quiosquero y cliente que va mucho más allá de la mera transacción. El quiosco puede ser el lugar que esconde pequeños tesoros en formato de diminuto cromo de Panini, más tarde provoca despertares onanísticos, e incluso nos acaba llevando a la creación de la ideología cafetera. El otro día, el quiosco se convirtió también en lugar de deserciones. Si, el quiosco pasó a ser un lugar impregnado con el más seco aroma del desertor. No de un desertor cualquiera, sino del que hasta el momento, siempre había sido el más fiel. De desertores el mundo está lleno. Antes, desertar se limitaba a renunciar (con pretextos de todo tipo) al calen bayoneta, firmes y ar!, con el pasodel tiempo el ejército fue perdiendo peso, y uno desertaba de muchas otras cosas. A lo largo de una carrera universitaria muchos son los que desertan a medio camino, renunciando al objetivo marcado al principio y dejando a un lado los ideales (más o menos sólidos) que hasta allí les llevaron. Las aficiones de clubes deportivos suelen estar plagadas de desertores también, sobre todo cuando los éxitos i la miel del triunfo brillan por su ausencia. Incluso Ronaldinho parece haber desertado de si mismo y aparece convertido en una mala caricatura del jugador que un día fue.

Dejar de luchar por un objetivo, renunciar a un ideal, corre el peligro de ser relacionado con la cobardía rápidamente. Puede ser. Pero no ha lugar a la cobardía cuando los que desertan son los más fieles. Aquellos que lo han dado todo, que han luchado, han depositado su plena confianza y que han perseguido su ideal, apoyado a su equipo, a su proyecto, hasta el final. Son aquellos con los que sólo pueden las grandes catástrofes, como los años más oscuros del nuñismo o la caída en picado del ídolo más querido

Pues el otro día, mientras aguardaba mi turno en el quiosco, un hombre delante de mí, en un acto de respeto a si mismo, desertó. Entrego su cupón de suscritor de El Periódico, recogió su ejemplar, lo blandió en dos movimientos lentos en el aire y, resignado, le confesó a la quiosquera, “este año es el último, no pienso renovar la suscripción nunca más. Hay días que ya ni vengo a buscarlo, creo que se están dejando llevar por el sensacionalismo y dejando de lado el trabajo periodístico.”

Y cabizbajo, se giró y se fue.

Le contemple alejarse, llevando entre sus brazos una portada en blanco, con una receta de cierto cocinero polémico a toda página, como si nada más hubiese sucedido en el mundo.

¡Ay! Cuanta tristeza, que no cobardía, hay en las deserciones cuando los que desertan son los más fieles.