La batalla pel centre

Tot és a punt. Els protagonistes ja són sobre el terreny i es preparen per la gran disputa. Els lluitadors, enfundats sota les sigles dels seus corresponents partits, buscaran aferrissadament fer fora del cercle al seu adversari, o el que és el mateix, ocupar el centre.

El centre s’ha convertit en els últims temps en una espècie de Sant Grial per a la política tant catalana com espanyola. Una espècie de pedra filosofal que farà d’aquell qui el sàpiga controlar poc menys que invencible.

Entre els lluitadors, un veterà en aquestes lluites, el Partit Popular carreteja gairebé des del seu naixement un llast insuportable que el lliga a la dreta més extrema, la dels que el 20 de novembre del 1975 a les 5:20 de la matinada, ploraven. Els intents dels populars per desempallegar-se d’aquest excedent a estribord ha portat en més d’una ocasió a promoure un cop de timó cap al centre. L’últim i més evident, perpetrat per Mariano Rajoy després de la derrota electoral del passat 9 de març. En definitiva, un PP que arriba a la batalla amb plena convicció en les seves possibilitats.

A l’altre banda del tatami un PSC que arriba a l’encontre inesperadament reforçat per que sembla ser un incipient esperit de rebel·lió envers el PSOE. Els socialistes catalans van presentar la seva candidatura a aquesta disputa pel centre en el congrés celebrat a Barcelona el passat cap de setmana. Al Palau de Congressos Barcelona (seu on el cap de setmana anterior s’havia cel·lebrat el congrés de Convergència)Montilla i els seus van voler presentar el PSC com la força que pot aglutinar més sensibilitats a Catalunya. Curiós posicionament buscant la indefinició del centre, tenint en compte que no fa pas gaire temps, alguns es vantaven de garantir un “govern d’esquerres”.

L’altre representat que queda a la tarima per intentar esgarrapar un lloc al tant anhelat centre és Convergència, potser el partit amb més tradició i vocació de centre de tots els que formen el panorama estatal. Seva es la tesi pujoliana del “pal de paller” i de les seves entranyes en va sortir l’únic intent més o menys reeixit (tot i el fracàs estrepitós final) de crear un partit de “centre” liderat per Miquel Roca. CDC, per segona legislatura consecutiva a l’oposició, sembla decidit a afrontar aquesta lluita encaramada de nou al seu “pal de paller”.

Així doncs la batalla està a punt de iniciar-se, els lluitadors ja han escampat la sal per sobre el cercle per fer marxar els mals auguris i ara, només queda competir per intentar ser aquell que es mantingui al centre de la circumferència, inamovible. Però ja se sap, que en la política, com en el sumo, a vegades més que esmorteir els atacs del rival, el més difícil és mantenir l’equilibri. La més mínima relliscada et pot deixar fora del cercle.